L'ona

El mar...

Sempre el mar arriba a la platja.

I sobre la sorra molla

soportaves el pes

d'un ordre arquitectònic.

Encegat, construïes

la imatge d'un castell perfecte,

fet d'il.lusions i projectes.

Però de sobte, una forta onada,

amb l'impuls de la seva curta existència,

ingènuament es va filtrar

entre els dèbils i fràgils murs del teu castell.

Aleshores t'adonares

que la sorra és sorra

i l'aigua la desfà.

Perdut i desconcertat

et quedares contemplant l'ona.

Aquella que, inesperadament et va fer obrir els ulls.

Vas comprendre que un castell, 

una vida, 

no es pot alçar a la platja...

A la vora del mar...

Volies recompensar l'acte instintiu

d'aquella innocent ona que et va fer sofrir.

-aquell patir era l'enfrontament amb una dura realitat-.

Poc a poc s'anà allunyant...

Extingint; va MORIR, morir...

I aquella destructora ona

et va donar l'impuls 
per a reconstruir la teva fortalesa:

Un castell en terra ferma.

Sabies que no seria fàcil tornar a començar.

No hi havia altre camí.

Tenies un deute amb la imatge 

del teu vell castell.

-no va ser l'atzar qui la portà a la platja...

La necessitaves-.

Barcelona 1985.