Retrobar-me

En quin moment em vaig perdre?

Deixar en l'oblid a la meva Princesa,

al meu Jo Superior, 

a la meva essència...?

Retrobar-me és el que em cal

i tornar a sentir com la vida  flueix a cada instant.

Sort que et tinc al meu costat 

i amb amor  m'ho has recordat.

Ja sé el que em diràs:

només jo puc fer aquest treball, 

que la felicitat és amb mi,

i tu només m'ho pots recordar.

Gran present de Nadal.

Gràcies  per ser aqui,

per tanta generositat,

valentia,

comprensió,

paciència

i Amor.

Però, sobretot, GRÀCIES per creure en mi.

T'estimo

Reflexions

Com alliberar-me de tantes creences apreses des de la infantesa...

Per a ser una bona filla,
una bona germana,
una bona mare,
una bona esposa,
una bona amiga,
una bona persona.

Què suposa ser "bona"?
Tot allò que t'han ensenyat:
 la familia,
els mestres,
la religió,
la societat.

De fet, exercir aquesta "bondat" sovint suposa coartar la llibertat dels qui estimes.
Aquesta preocupació per ells el que  fa és omplir-los d'inseguretats,
de pors,
de dubtes,
d'angoixes,
de restriccions... que són teves.

Aquesta projecció del "Jo" no els deixa "Ser".

Patir,
culpabilitzar-te,
aconsellar,
controlar,
obligar,
(perquè això és el que has après que has de fer)
no els deixar créixer ni evolucionar.

Tots som aquí per aprendre de la pròpia experiència
no pas de la dels altres.

Però que n'és de difícil passar a l'acció.

Demano perdó a tot aquell que amb la meva "bondat"
s'hagi pogut sentir limitat.

Per un cop

Si per un cop escoltés al cor,
sens patir si erro o no,
trencaria amb tot i fugiria amb tú.

Si em deixés portar pels instints més profunds,
pel que em reclama l'ànima amb crits ofegats,
per la follia de que sóc presa,
correria per a cercar la mà que un dia em va acaronar,
la veu que em va encisar,
el  Ser que un dia em va estimar.

 Quin beuratge em vas fer prendre
que l'entenimen vaig perdre.
Passen els anys...
la pell s'esquerda,
la joventut s'allunya,
però el meu amor encara perdura.

Lluito per a no sentir,
per a no recordar,
per a no reviure indescriptibles instants.
Esperant que es fonguin, 
s'esmunyin,
es perdin entre vells records del passat.

I tú, 
què faries tú?

No t'hi vulguis esforçar

Hi ha portes que no es tanquen
per més que  t'hi vulguis esforçar...

Et rentes la cara,
llueixes un vestit nou,
 estrenes sabates...
Però et mires al mirall 
i veus que tot i així
el cor no en té prou.

Les decisions del present configuren el teu futur.
Voler oblidar el passat és negar el que ara ets.

Però s'ha de ser conseqüent,
guardar-ho en el racó més íntim del teu Ser.
Mirar endavant amb la cara ben alta
i amb un somriure als llavis
avançar sense anclatges per a fruir del que ara tens.
Del que ara ets.

Aquest és el gran treball,
el gran aprenentatge.

Partícules

Dia assoleiat.

Asseguda a l'autobús observo com els rajos es filtren entre la gent deixant veure un munt de partícules en suspensió. 

Enbadalida em quedo i el pensament s'enlaire. 

Me les miro i a cadascuna li pregunto : 

D'on vens? 

On vas? 

A qui vas pertànyer? 

Restes de pell, 

de pèl ...
de somriures,
de llàgrimes,
de vida...

de ves a saber qui.

 I a saber a qui aniran a parar.

De sobte me n'adono que tots som de tots. 

Que jo sóc en tú. 

I tú en mí. 

D'aquell que odies,

 de la qui estimes, 

del que tan te fa,

del desconegut,

del pobre,

 del ric,

 de l'infant,

 del vell, 

del blanc 

o del negre.