Dança

Al meu cap hi ha una dança

d'aquelles que es fan i es desfan!

Juguen mots, juguen paraules.

energia d'un infant!

Totes elles prenen força,

senten  música sens parar.

Amb el desig  que en un instant

surti un vers,

un poema,

i de sobte es facin grans.

Son entremaliades, 

divertides,

juguen a "cuit i  amagar".

Entro al joc que m'encomanen.

Només em cal  esperar.

Plenitud

Avui pensava mentres ballava...: 
sóc ja una dona "gran"?
D'aquelles que tots els dies li passen igual...
que la monotonia l'impregna
i simplement espera que la vida li passi volant?

Decididament no.
Ben poc em cal per a sentir-me viva
com l'adolescent que recordo haver estat.
Quan sento  certa música el cos es mou sol!
Aparco la ment i em deixo fluir 
i  em moc...
 sens controlar com!

Aquests petits instants de plenitud
son els que em certesa em diuen que la vellesa de la vida no son els anys
sino com ets capaç de sentir-los,
 de viure'ls, 
de vibrar-los!
Per més efímers que semblin en un primer instant.

Sí, sóc jove per sempre més.
Encara  que el pas del temps
 es coli entre la meva pell. 

Perquè l'ànima és atemporal...
 i això és l'únic que vull  tenir present.
Només això és el  que val.

Joc

Recorro el teu cos
amb dits portadors de desig. 

Sovint me'ls llepo
per a que sentis en la teva pell
la tebior del meu alè.
M'aturo en cada racó
que m'inspiri divertits jocs agosarats.
Mentre els nostres cors 

s'acceleren... i acceleren...

més i més a cada instant.

Contra natura

El cor em diu que haig de trencar amb tot.
Oblidar el passat...
Tancar aquesta pesada porta que no em deixa avançar.
Anar contra natura
i arrencar-me de les entranyes el que un dia va ser goig.
Ja he pagat prou de ves a saber què!

Afrontar el futur amb les mans nues,
alleugerir l'equipatge,
obrir el cor
i confiar...
Fe i esperança haig de trobar
encara que sigui en un petit racó del meu Ser.
Però com costa amic...
amor...
amant...

Em reconforta que sé que estàs amb mi, 
ets amb mi,
vius per a mi...
Però a voltes, 
com costa amic...
amant...
amor...

Dia gris

Avui el desànim m'ha despertat

El cos em pesava...

Al llit m'hagués quedat.

Dia gris  arreu, 

fora i dins meu.

A voltes l'entorn et supera.

No veus llum.

Et desesperes...

T'aferres en el sentir de que res és etern,

que tot passa,

que demà serà diferent.

I respires, profund...

Amb el desig que aquest acte

et retorni l'equilibri,

l'emoció  de viure

i el sol als ulls.

Avui visc el desànim

i m'ho permeto,

em disculpo,

m'accepto.

Sabent però que demà serà un altra dia.

I tornaré a respirar...

molt i molt profund

i m'aferraré a l'esperit de lluita que sempre he tingut.

Demà el sol sortirà

i veuré amb altres ulls aquest desànim que m'ha vingut.

Estranys

No puc pas dir que t'hagi estimat. 

No pas com s'espera d'una bona amant. 

Aparagueres com a salvador 

de la meva opresora realitat 

i com a nàufraga a tú em vaig aferrar. 

Com a amic et sentia 

més mai la meva ànima et vaig entregar. 

Han passat els anys 

i ja fa temps que els nostres camins es van separar.

 Penso en qui erets 

i com ara tots dos som uns estranys.

 Ni una pinzellada queda de la nostra amistat.

Sovint recordo que el què vam viure 

mai m'ho has perdonat. 

Et juro que ho vaig intentar 

però ara sé, en la distància, 

que el meu cor estava reservat.

Efímeres

Inesperades...

intenses...

efímeres...
Gotes d'aigua que dansen des del cel.
Embadalida les miro.
Em tranquil·litzen,
m'hipnotitzen.
De sobte, el silenci absolut.
Només resta, en la foscor de la nit,
 el so d'algun cotxe  lliscant  sobre el xop asfalt.

Em perdo entre pensaments:
cada una d'elles porta una història, 
un origen,
un passat.
D'on venen...?
On van...?
Imagino com alguna d'elles el teu rostre haurà acaronat.
I tú? Què hauràs fet? L'hauràs besat?
I m'omplo tota jo de melangia 
desitjant, per un instant,
convertir-me en una minúscula gota d'aigua,
per ser protagonista de regal tant preuat.

Ets aquí

Sé que ets aquí
sé que estàs amb mí.

No et puc veure...
ni tocar...ni olorar...
ni tan sols abraçar-te.
Però sé que ets aquí.
Només em cal aclucar els ulls,  escoltar-me 
i observar la felicitat que surt de dins.

La meva limitada humanitat cerca una cara familiar
però sé que ja no ets qui vaig conèixer com a mare,
ara ja no, 
ara ets un Ser molt més gran.

A la fí ets Allà d'on algún dia vas partir.
On no hi ha dolor ni tristesa,
només un constant fluir.

Energia pura i divina
com tots els que encara som aquí. 
Només que nosaltres vivim en un somni il·lusori
i no som conscients  de quin és el nostre fi.

Sé que estàs i ets aquí.
i aquest regal que m'ofereixes 
 és tot un honor per  a mí.

Si sabés...

Si la gent sabés el què ens espera
dirien que no existeix  en aquest planeta.
I en certa manera raó tindrien
ja que el nostra Amor no és d'aquesta terra.

Ànsia

Fa tant de temps que no sento la teva olor...

Aquella que quedava entre els llençols.
La que els sentits es despertaven  recordant nits d'Amor.

No desespero perquè sé que tornaràs
omplint altre cop d'aroma la meva Llar.

Però dóna't pressa estimat
doncs l'ànsia  em creix a cada instant.

M'agradaria

Com m'agradaria poder recordar
totes les vides per les que hem passat.
Veure't en elles per un instant.
 Sentir tot l'Amor que ens hem entregat.

Pessimista

A voltes penso que tot està perdut
herència de l'àvia que sempre ho veia fotut.


Difícil resulta treure's aquest pes
quan  tots plegats estem lligats de mans i peus.

No t'enganyis, il·lusa llibertat.
Els poderosos sempre ens faran creure que tot està a les nostres mans,
quan només som titelles de la seva vanitat.
Moltes coses han de canviar
 per arrencar de sotarrel tanta maldat.

Tan se val si són d'esquerres, de dretes
o diguin estar ben centrats.
Tot aquell que té poder
no voldrà perdre  tresor  tant llaminer.

I mentre tant què podem fer?
Creuar els dits, protegir-nos bé,
o encomanar-nos a un Sant
perquè poca cosa més podem fer. 

De bat a bat

Obro la finestra de bat a bat 
i deixo entrar l'aire fresc de la tardor que ja ha arribat.
La nit ompla d'ombres sinuoses el passeig.
L'acompanya la platejada lluna, plena, 
imponent i magestuosa.

Aixeco els ulls per a contemplar-la fascinada.
La meva ànima es transporta allà on no existeix ni el temps ni l'espai.
Només tú.
Només nosaltres.
i em deixo anar banyant-me tota jo  de la seva llum,
de la teva...
de la nostra...
sentint com cada raig  gosa dolçament abraçar el meu cos,
l'acarona,
el consola...
el fa viure.
I juga entre els plecs de la meva pell 
despertant emocions noves,
anhelant fer-te aviat protagonista del meu desig.

Supervivència

Durant anys la mala consciència li esmicolà el cor.
El temps en que el va tenir en les entranyes era en l'oblid.
Ni tan sols quan per primer cop veié la llum...
Res.
No recordava res.
Com podia una mare perdre tota imatge d'aquell  bell instant?

A la fí ho entengué.
La manca de memoria no deixava de ser un narcotitzant que atenuava el dolor present.
Feia més suportable l'horror de veure un fill desnaturalitzat que la menyspreava i que l'únic que li desitjava era la  mort.

Qüestió de supervivència.

Com t'ho podria dir?

Com t'ho podria dir
si no existeix cap mot 
que el que sento 
pugui definir?

Tota paraula que cerco
limita el meu Amor cap a tú.
L'empobreix, 
el simplifica, 
l'engarjola.

Només em resta fer-te protagonista del meu sentir.
Connectar-nos en l'essència del nostra Amor.
Gaudir-nos tot i l'absència de la presència
i alliberar-nos de les paraules 
per fruir d'allò que només tú i jo sabem:
sentir la plenitud del Ser retrobat.

Ho sé

Només pensar en tú
d'Amor se m'omple el cor.
Una rialla es dibuixa en el meu rostre
en tú només pensar.

No sé si et reconec
d'aquí, d'allà o de més enllà.
Però, saps?
Tan se val!

Ara som amigues imprescindibles, 
i demà...
i passat...
i l'altre així  també serà.

Ho sé.
Ho sento.
Ho vibro.

Regal del meu present.
Del meu futur regal també.
Gràcies per Ser
meravellosa presència.
Exemple a seguir
de llum pura i autèntica.

Per molts anys desitjo
poder gaudir d'aquesta amistat
perquè sols estant al teu costat
m'impregno tota jo de bondad.

Res

Ja ni el record queda 

de tot l'Amor que et vaig entregar.

Desdibuixat en el temps,

s'esmuny entre llàgrimes seques.

Ja no queda res,

ja res espero.

Foscor

Com ho fa per aconseguir
que afloreixi el pitjor de mi?

Aquella part fosca que tots tenim
i que ocultem disfressant-la amb una rialla
o amb bona cara...

Saps? 
No sóc millor que ell.
Li reclamo llum quan jo sóc negror.

Un raig de llum

Necessitava de la pluja intensa,

dels trons eixordadors,

dels llampecs paralitzants 

per poder esmorteir i ofegar en la tempesta

tant dolor contingut.

Cridar als quatre vents

que ja no podia més...

Que la fortalesa s'esquerdava

mentre implorava un raig de llum.

S'està gestant...

       Neix de les entranyes.

       No sé ni com..

       Ni quan...

       Ni què en sortirà.

       Sensació estranya,

       nova,

       intrigant,

       expectant.

       S'està gestant...

       Brolla del més profund del meu Ser.

       D'allà d'on venim

       I d'on segur tornarem.

       Sintonia inexplicable.

       Meravellosa connexió.

       La Musa no truca a la porta,

       no s'anuncia.

       No demana hora.

       De sobte, sorgeix l'acte creatiu

       esdevenint la més bonica emoció

       que tot poeta viu.

       I tant se val qui ho llegeixi.

       Tant se val si plora o riu.

Ningú

Avui,la pluja ha mort 
          sobre els bruts braços de la terra 
                    i no he sentit ningú que l'ha plorés.

No sóc res

Tinc el cap com un timbal.
A la meva edat ja no "tot s'hi val".

Apaga't sol per un instant.
Agradeixes mos ulls sense pietat.
Espera't que em refaci d'aquest mal.
Imploro foscor i tranquilitat.

No sóc persona.
No sóc res.
Si abans no trobo un ibuprofè.

Busco i regiro per cada calaix.
Píndola meravellosa, on coi seràs?
No siguis perversa 
i deixa't  trobar.
Apiada't de mi.
Fes-me aquest regal.

On ets?

 I  espero amb deler 
que els meus dits s'escorrin en la puresa del blanc paper
i que l'acte esdevingui quelcom catàrtic.

Paràlisi,
quietud,
silenci.

Ja no tinc res a sentir?
Ja res tinc a dir?


Musa divina dels meus somnis
obre'm els ulls i acompanya el meu cor.

On ets?
Orfa de tu em sento,
ploro la teva absència.

Paraules engarjolades,
emocions  soterrades.

Allibera aquest desig contingut,
regala'm el plaer d'escriure
i rebre, per un instant, l'espurna divina.

Poema d'escola

Quin gran regal els pares van rebre

quan al seixanta-quatre  tu vas aparèixer.

Oncles, avis

cosins i germans,

tots ells també gaudiren

de tan preciat infant.

Si algú encara no sap 

què és "tenir una bona amiga"

que em preguntin a mi

doncs sort en tinc 

de tenir-te en la meva vida.

No saps com i quant t'estimo Lluïsa

disfrutant de la teva companyia

amb confidencies, rialles

bogeries i poesia.

En un dia com avui

molta felicitat et desitjo

i guardadeta et tinc al cor

per si en algun moment et necessito.

Octubre 2014

Aroma de mare

Agost fresquet.

Torno a Sant Feliu, a la casa dels pares.

Què té aquest indret

que tanta pau em transmet?

Les vistes del poble,

la muntanya de Sant Sadurní.

El cant dels ocells,

les converses entre els arbres i el vent:

alzines, til·lers

pins i avellaners,

tots ells em donen la benvinguda,

tots ells estan contents!

Ella ja no hi és.

Tot just fa mig any que va deixar de patir.

Però cada racó de la casa

em diu que el seu record encara és aquí.

T'enyoro mare

ningú m'ho pregunta però és així.

Ho escric entre tímides llàgrimes

que reclamen un petó,

una abraçada,

una rialla...

Fins i tot una esbroncada.

Aroma de mare és el que respiro.

Me n'omplo els pulmons,

me n'omplo tota jo.

Sabent que cada inspiració

em nudreix el cos

però sobretot el cor.

Records d'infantesa

Retrobar-me amb el passat,
reconèixer paratges,
recons,
vivències,
instans d'una infantesa que creia oblidada.
Temps de despreocupació,
de jocs innocents,
d'un viure en un constant present.

Quin encant té la Costa Brava
que t'atrapen els seus colors,
la roca esculpida per la mar ferotge,
el verd de les seves costes,
la brisa que enuncia la boja tramuntana.

M'aturo, respiro omplint-me i entregant-me a aquest bell regal.
Mentre de certa  nostàlgia es banya la meva ànima
per moments que mai més  tornaran
però no s'oblidaran.

Espurnes d'Univers

Desitjo tant retrobar-te en els meus ulls,

en els meus llavis,

en la meva pell nua,

en la meva ànima...

Sentir com espurnes d'Univers 

recorren la meva Llar

fent-la teva, nostra...

Explosió de llum,

de foc,

d'esperança,

d'il·lusió,

d'Amor 

...de Vida.

D'Eternitat.