Estranys

No puc pas dir que t'hagi estimat. 

No pas com s'espera d'una bona amant. 

Aparagueres com a salvador 

de la meva opresora realitat 

i com a nàufraga a tú em vaig aferrar. 

Com a amic et sentia 

més mai la meva ànima et vaig entregar. 

Han passat els anys 

i ja fa temps que els nostres camins es van separar.

 Penso en qui erets 

i com ara tots dos som uns estranys.

 Ni una pinzellada queda de la nostra amistat.

Sovint recordo que el què vam viure 

mai m'ho has perdonat. 

Et juro que ho vaig intentar 

però ara sé, en la distància, 

que el meu cor estava reservat.

Efímeres

Inesperades...

intenses...

efímeres...
Gotes d'aigua que dansen des del cel.
Embadalida les miro.
Em tranquil·litzen,
m'hipnotitzen.
De sobte, el silenci absolut.
Només resta, en la foscor de la nit,
 el so d'algun cotxe  lliscant  sobre el xop asfalt.

Em perdo entre pensaments:
cada una d'elles porta una història, 
un origen,
un passat.
D'on venen...?
On van...?
Imagino com alguna d'elles el teu rostre haurà acaronat.
I tú? Què hauràs fet? L'hauràs besat?
I m'omplo tota jo de melangia 
desitjant, per un instant,
convertir-me en una minúscula gota d'aigua,
per ser protagonista de regal tant preuat.

Ets aquí

Sé que ets aquí
sé que estàs amb mí.

No et puc veure...
ni tocar...ni olorar...
ni tan sols abraçar-te.
Però sé que ets aquí.
Només em cal aclucar els ulls,  escoltar-me 
i observar la felicitat que surt de dins.

La meva limitada humanitat cerca una cara familiar
però sé que ja no ets qui vaig conèixer com a mare,
ara ja no, 
ara ets un Ser molt més gran.

A la fí ets Allà d'on algún dia vas partir.
On no hi ha dolor ni tristesa,
només un constant fluir.

Energia pura i divina
com tots els que encara som aquí. 
Només que nosaltres vivim en un somni il·lusori
i no som conscients  de quin és el nostre fi.

Sé que estàs i ets aquí.
i aquest regal que m'ofereixes 
 és tot un honor per  a mí.

Si sabés...

Si la gent sabés el què ens espera
dirien que no existeix  en aquest planeta.
I en certa manera raó tindrien
ja que el nostra Amor no és d'aquesta terra.

Ànsia

Fa tant de temps que no sento la teva olor...

Aquella que quedava entre els llençols.
La que els sentits es despertaven  recordant nits d'Amor.

No desespero perquè sé que tornaràs
omplint altre cop d'aroma la meva Llar.

Però dóna't pressa estimat
doncs l'ànsia  em creix a cada instant.

M'agradaria

Com m'agradaria poder recordar
totes les vides per les que hem passat.
Veure't en elles per un instant.
 Sentir tot l'Amor que ens hem entregat.

Pessimista

A voltes penso que tot està perdut
herència de l'àvia que sempre ho veia fotut.


Difícil resulta treure's aquest pes
quan  tots plegats estem lligats de mans i peus.

No t'enganyis, il·lusa llibertat.
Els poderosos sempre ens faran creure que tot està a les nostres mans,
quan només som titelles de la seva vanitat.
Moltes coses han de canviar
 per arrencar de sotarrel tanta maldat.

Tan se val si són d'esquerres, de dretes
o diguin estar ben centrats.
Tot aquell que té poder
no voldrà perdre  tresor  tant llaminer.

I mentre tant què podem fer?
Creuar els dits, protegir-nos bé,
o encomanar-nos a un Sant
perquè poca cosa més podem fer. 

De bat a bat

Obro la finestra de bat a bat 
i deixo entrar l'aire fresc de la tardor que ja ha arribat.
La nit ompla d'ombres sinuoses el passeig.
L'acompanya la platejada lluna, plena, 
imponent i magestuosa.

Aixeco els ulls per a contemplar-la fascinada.
La meva ànima es transporta allà on no existeix ni el temps ni l'espai.
Només tú.
Només nosaltres.
i em deixo anar banyant-me tota jo  de la seva llum,
de la teva...
de la nostra...
sentint com cada raig  gosa dolçament abraçar el meu cos,
l'acarona,
el consola...
el fa viure.
I juga entre els plecs de la meva pell 
despertant emocions noves,
anhelant fer-te aviat protagonista del meu desig.

Supervivència

Durant anys la mala consciència li esmicolà el cor.
El temps en que el va tenir en les entranyes era en l'oblid.
Ni tan sols quan per primer cop veié la llum...
Res.
No recordava res.
Com podia una mare perdre tota imatge d'aquell  bell instant?

A la fí ho entengué.
La manca de memoria no deixava de ser un narcotitzant que atenuava el dolor present.
Feia més suportable l'horror de veure un fill desnaturalitzat que la menyspreava i que l'únic que li desitjava era la  mort.

Qüestió de supervivència.

Com t'ho podria dir?

Com t'ho podria dir
si no existeix cap mot 
que el que sento 
pugui definir?

Tota paraula que cerco
limita el meu Amor cap a tú.
L'empobreix, 
el simplifica, 
l'engarjola.

Només em resta fer-te protagonista del meu sentir.
Connectar-nos en l'essència del nostra Amor.
Gaudir-nos tot i l'absència de la presència
i alliberar-nos de les paraules 
per fruir d'allò que només tú i jo sabem:
sentir la plenitud del Ser retrobat.