Agost fresquet.
Torno a Sant Feliu, a la casa dels pares.
Què té aquest indret
que tanta pau em transmet?
Les vistes del poble,
la muntanya de Sant Sadurní.
El cant dels ocells,
les converses entre els arbres i el vent:
alzines, til·lers
pins i avellaners,
tots ells em donen la benvinguda,
tots ells estan contents!
Ella ja no hi és.
Tot just fa mig any que va deixar de patir.
Però cada racó de la casa
em diu que el seu record encara és aquí.
T'enyoro mare
ningú m'ho pregunta però és així.
Ho escric entre tímides llàgrimes
que reclamen un petó,
una abraçada,
una rialla...
Fins i tot una esbroncada.
Aroma de mare és el que respiro.
Me n'omplo els pulmons,
me n'omplo tota jo.
Sabent que cada inspiració
em nudreix el cos
però sobretot el cor.
2 comentaris:
Res sap d'amor,
qui no ha perdut per amor
un paisatge,el caliu,
l'abraçada de una mare,
Entestat en l'art de ser feliç,
a l'altre costat de la seva veu,
al sud de les fronteres de raons.
Gràcies Pau per les teves paraules.
No hi ha ningú que no hagi perdut res en algun moment de la seva vida.
Publica un comentari a l'entrada