El cos em pesava...
Al llit m'hagués quedat.
Dia gris arreu,
fora i dins meu.
A voltes l'entorn et supera.
No veus llum.
Et desesperes...
T'aferres en el sentir de que res és etern,
que tot passa,
que demà serà diferent.
I respires, profund...
Amb el desig que aquest acte
et retorni l'equilibri,
l'emoció de viure
i el sol als ulls.
Avui visc el desànim
i m'ho permeto,
em disculpo,
m'accepto.
Sabent però que demà serà un altra dia.
I tornaré a respirar...
molt i molt profund
i m'aferraré a l'esperit de lluita que sempre he tingut.
Demà el sol sortirà
i veuré amb altres ulls aquest desànim que m'ha vingut.

4 comentaris:
el desànim sovint ens fa oblidar-nos que hi ha vida darrere de la boira
una tendrá abraçada
Gràcies guapa! Sort que sempre surt el sol!
Si ..i tan que surt el sol, i tu ho saps mes que ningú...i jo ho se...
jaja tú sabes mucho...
Publica un comentari a l'entrada