Reconciliació

Per fi reconnec el cant amic dels ocells,
els cingles que retallen l’horitzó.

El silenci de les tardes de primavera,

l’escalfor del sol que m’alimentava el cor.

Em vaig allunyar de tu.
Parets que cridaven, 

Aire que m’ofegava.

Records amargs em ferien l’esperit.

En cada racó de la casa, en cada indret del jardí 

evocava una vida passada plena d’ingenuïtat i d’enguany.

I ara, dos anys després ,

em descobreixo altre cop

com la que un dia vaig ser.

Ferides que ja no sagnen

Cicatrius que ja no escolto.

I toca mimar-me,

estimar-me

i tractar-me amb dolçor.

Benvinguda reconciliació.

Hola, què tal estàs?

Fàcil.

Només cal moure el dit:

esquerra... no,

dreta... psi!

Rostres i més rostres desconeguts

llisquen cap una  o altra banda

amb una frivolitat que a voltes espanta.

Alegries, penes,

desitjos i frustracions.

Vides engarjolades en una pantalla

cercant somnis i esperances.

"Hola, què tal estàs?

M'agrada el teu perfil.

Un cafè, una copa?"

Cites i més cites

a la búsqueda de l'imaginari,

de l'ideal inexistent.

Decepcions, 

mentides, 

falses promeses.

 La punta de l'iceberg:

 solitud.

Cant espiritual

En el silenci de la nit

En la intimitat de la nit,

quan els llençols m'acullen,
em despullo de prejudicis
i et fas present.
No hi ha temps ni distància,
ni joventut ni vellesa.
Només desig desbocat
per fí alliberat.

No espero futur ni projecte.
Tan sols un instant al teu costat
per evocar en ell tant somnis guardats.

Sovint imagino què deus sentir o desitjar...

Si algun cop he estat protagonista 
d'inconfessables pensaments.
El cap em diu que no
i el cor que tot és possible.

Fer-t'ho saber podria malmetre l'estimació que ens tenim

així que  et continuaré imaginant
 en el silenci de la nit
i tu seguiràs ignorant
el que brolla del meu pit.

T'honoro

Xiscla, 
gemega,
prenen foc ses entranyes.
Ferotges llengües
s'enlairen pel gris firmament.
Futur plè de cendres
 condemnant al patiment.

La natura plora però tu la sents.
No t'he vist però et reconec.
Sé qui ets.

T'Honoro, esperit compassiu,
ànima valenta
que vetlles tot ésser viu.
Admiro els braços 
que tantes vides han sostingut.


No et cal espasa
per a  ser un gran guerrer.
L'anonimat t'acompanya
i saps què has de fer. 
No busques honors, 
ni reconeixements.
Tan sols una mirada 
que ho digui tot sense dir res.

Exemple de generositat 
posada al servei dels altres.
i jo des d'aquí 
només et puc donar les gràcies.

Hi ha alguna cosa...

Hi ha alguna cosa que tot ho mou.

Que et porta a racons inòspits 

desconeixent la teva por.

Quan, possiblement, l'únic que desitja és que visquis l'instant.

L'assaboregis, et sorprenguis i gaudeixis com un infant.

Inútil

Que n'és de potent l'orgull 

quan han fet diana en la teva innocència.

Que n'és de potent l'Ego

quan creia que mai el podrien ferir.

Però que inútil alimentar-los! 

Deixes de controlar la teva vida 

per convertir-te en un cavall desbocat.

Aleshores la vida ja no és teva.

Les adversitats s'apoderen d'ella 

i balles les seves cançons 

sens sentit ni nord.

Saps? No podem dirigir els actes dels altres,

No és a les nostres mans...

Però sí agafar les regnes del nostre destí

per centrar-nos en allò que volem ser.

Què he après?

Temps  d'espera,

de projectes,  d'il·lusions.

D'esperança feta realitat.

De creure,  per fi, que era el meu moment.

I ara què?

Què queda?

El record s'esmuny com si un somni hagués  estat

però  les empremptes a l'ànima  s'han  quedat.

Inspiració

Feliçment has tornat

com tímida oreneta.

La primavera ha arribat

al cor de la nena.

Benvinguda inspiració

ben perduda et tenia.

Expressa't amb passió

I fes-me companyia!

Il·lusió

Torna la il·lusió carregada d'aire fresc.

Un somriure, 

unes papallones,

un no sé què.

No jutges, 

no analitzes.

No vols veure més enllà.

Només gaudeixes i et sorprens 

i després ja es veurà!

Espontani

No pateixis amat,

Ja que aquest bes no donat,

en el meu cor resta custodiat

esperant ser alliberat 

per cavaller tant trempat.

Retrobar-me

En quin moment em vaig perdre?

Deixar en l'oblid a la meva Princesa,

al meu Jo Superior, 

a la meva essència...?

Retrobar-me és el que em cal

i tornar a sentir com la vida  flueix a cada instant.

Sort que et tinc al meu costat 

i amb amor  m'ho has recordat.

Ja sé el que em diràs:

només jo puc fer aquest treball, 

que la felicitat és amb mi,

i tu només m'ho pots recordar.

Gran present de Nadal.

Gràcies  per ser aqui,

per tanta generositat,

valentia,

comprensió,

paciència

i Amor.

Però, sobretot, GRÀCIES per creure en mi.

T'estimo

Reflexions

Com alliberar-me de tantes creences apreses des de la infantesa...

Per a ser una bona filla,
una bona germana,
una bona mare,
una bona esposa,
una bona amiga,
una bona persona.

Què suposa ser "bona"?
Tot allò que t'han ensenyat:
 la familia,
els mestres,
la religió,
la societat.

De fet, exercir aquesta "bondat" sovint suposa coartar la llibertat dels qui estimes.
Aquesta preocupació per ells el que  fa és omplir-los d'inseguretats,
de pors,
de dubtes,
d'angoixes,
de restriccions... que són teves.

Aquesta projecció del "Jo" no els deixa "Ser".

Patir,
culpabilitzar-te,
aconsellar,
controlar,
obligar,
(perquè això és el que has après que has de fer)
no els deixar créixer ni evolucionar.

Tots som aquí per aprendre de la pròpia experiència
no pas de la dels altres.

Però que n'és de difícil passar a l'acció.

Demano perdó a tot aquell que amb la meva "bondat"
s'hagi pogut sentir limitat.

Per un cop

Si per un cop escoltés al cor,
sens patir si erro o no,
trencaria amb tot i fugiria amb tú.

Si em deixés portar pels instints més profunds,
pel que em reclama l'ànima amb crits ofegats,
per la follia de que sóc presa,
correria per a cercar la mà que un dia em va acaronar,
la veu que em va encisar,
el  Ser que un dia em va estimar.

 Quin beuratge em vas fer prendre
que l'entenimen vaig perdre.
Passen els anys...
la pell s'esquerda,
la joventut s'allunya,
però el meu amor encara perdura.

Lluito per a no sentir,
per a no recordar,
per a no reviure indescriptibles instants.
Esperant que es fonguin, 
s'esmunyin,
es perdin entre vells records del passat.

I tú, 
què faries tú?

No t'hi vulguis esforçar

Hi ha portes que no es tanquen
per més que  t'hi vulguis esforçar...

Et rentes la cara,
llueixes un vestit nou,
 estrenes sabates...
Però et mires al mirall 
i veus que tot i així
el cor no en té prou.

Les decisions del present configuren el teu futur.
Voler oblidar el passat és negar el que ara ets.

Però s'ha de ser conseqüent,
guardar-ho en el racó més íntim del teu Ser.
Mirar endavant amb la cara ben alta
i amb un somriure als llavis
avançar sense anclatges per a fruir del que ara tens.
Del que ara ets.

Aquest és el gran treball,
el gran aprenentatge.

Partícules

Dia assoleiat.

Asseguda a l'autobús observo com els rajos es filtren entre la gent deixant veure un munt de partícules en suspensió. 

Enbadalida em quedo i el pensament s'enlaire. 

Me les miro i a cadascuna li pregunto : 

D'on vens? 

On vas? 

A qui vas pertànyer? 

Restes de pell, 

de pèl ...
de somriures,
de llàgrimes,
de vida...

de ves a saber qui.

 I a saber a qui aniran a parar.

De sobte me n'adono que tots som de tots. 

Que jo sóc en tú. 

I tú en mí. 

D'aquell que odies,

 de la qui estimes, 

del que tan te fa,

del desconegut,

del pobre,

 del ric,

 de l'infant,

 del vell, 

del blanc 

o del negre.

Les teves pors no són les meves

Dies fa que no et sento, 

setmanes, mesos,

fins i tot un any...

Tota una prova de confiança i perseverança.

Aquesta absència aviat arriba a  la seva fi.

Preparada estic per a rebre't.

No penso pas patir.

Sortir d'aquesta zona de confort que tant neguit genera

i llançar-me al fruir de la vida,

a l'alegria,

a la complicitat,

al respecte,

a l'Amor.

No deixar que les incerteses s'apoderin de mi.

No contagiar-me de les pors dels altres que no són les meves.

Tot un repte que estic disposada a assumir

Sabent que és tot un regal que em presenta el destí.

Dança

Al meu cap hi ha una dança

d'aquelles que es fan i es desfan!

Juguen mots, juguen paraules.

energia d'un infant!

Totes elles prenen força,

senten  música sens parar.

Amb el desig  que en un instant

surti un vers,

un poema,

i de sobte es facin grans.

Son entremaliades, 

divertides,

juguen a "cuit i  amagar".

Entro al joc que m'encomanen.

Només em cal  esperar.

Plenitud

Avui pensava mentres ballava...: 
sóc ja una dona "gran"?
D'aquelles que tots els dies li passen igual...
que la monotonia l'impregna
i simplement espera que la vida li passi volant?

Decididament no.
Ben poc em cal per a sentir-me viva
com l'adolescent que recordo haver estat.
Quan sento  certa música el cos es mou sol!
Aparco la ment i em deixo fluir 
i  em moc...
 sens controlar com!

Aquests petits instants de plenitud
son els que em certesa em diuen que la vellesa de la vida no son els anys
sino com ets capaç de sentir-los,
 de viure'ls, 
de vibrar-los!
Per més efímers que semblin en un primer instant.

Sí, sóc jove per sempre més.
Encara  que el pas del temps
 es coli entre la meva pell. 

Perquè l'ànima és atemporal...
 i això és l'únic que vull  tenir present.
Només això és el  que val.

Joc

Recorro el teu cos
amb dits portadors de desig. 

Sovint me'ls llepo
per a que sentis en la teva pell
la tebior del meu alè.
M'aturo en cada racó
que m'inspiri divertits jocs agosarats.
Mentre els nostres cors 

s'acceleren... i acceleren...

més i més a cada instant.